LA DIVINA PROVIDÈNCIA ó el temps de la pell de prèssec

Avui he penjat al meu blog un àlbum de diguem-li "fotos" http://pasiffae.spaces.live.com/photos/cns!ABF25A1FFBC0084C!1924/tret d’una de les pel·lícules familiars préhistoriques que el meu pare filmava  a 8 mm. Una feinada la recuperació, per obtenir unes imatges molt borroses, però menys és res, i vist en positiu, com record te el seu valor.

 

 

Son aquellas pequeñas cosas,
que nos dejó un tiempo de rosas
en un rincón,
en un papel
o en un cajón….

(Joan Manuel Serrat) 

 

 

la Montse i la Rosa Mª, anaven al meu cole tenien 9 anys

esteu on esteu  va per vosaltres i per les  altres que ens heu deixat.  

 

 

del temps de la pell de prèssec….. 

 

Es tracta de quan anava al cole i s’anava al rotllo del moment, aquell dia tocava el Corpus,

netes i planxadetes, el ciri a la ma i la mantallina ben blanca.

Corría l’any 1965. Primavera cap l’estiu. Per aquells temps això era normal,

anar a processons, mísses, vetllas, primers divendres de mes, mesos de Maria, del Sagrat Cor, etc.. malgrat això, em sembla que cap de nosaltres es va fer monja, ja ens feien campanya ja…

Vam aprendre l’art de entrar per una porta i saber sortir per l’altra, aquelles tardes quan ens escapavem del mes de Maria, entrar, sortir i a voltes si ens enganxaven les monges tornar entrar.

Avui m’ha fet il·lusió veure l’imatge de les nenes que varem ser, i de les companyes del cole.

Em pregunto ara mateix, com deu haver estat fins avui les seves vides….qui son ara, que fan? 

Que queda d’aquelles nenes, alumnes de la Providència?

Que ha sigut d’elles?   segur que els hi ha passat de tot i més, ens a plogut tant…

Lamentablement, algunes ja no hi son, doncs la mort també ens ha visitat, el maleït càncer

ha atacat de forma misserable a algunes de les nostres companyes de pupitre.

Que trist!  Deixo aquí un record per elles, les farem reviure en veure-les nenes.

És entranyable recordar aquells temps, de quan somiàvem truites,

reiem tant, ploràvem per no res, jugàvem incansablement, corríem com gaseles,

saltàvem a les gomes, a la corda, i… la nostra pell era de préssec.

Forma part de la meva historia.

Avui a l’any 2007, segur que en lloc d’anar a la processó del corpus,

les mateixes monges ens portarien al Vidalot,.. aiii com ha canviat tot,

com hem canviat algunes, millor dit, com hem canviat totes, jajaja.

Tot i que el camí es individual, penso que les dones de la nostra generació,

som unes supervivents, i valentes, unes heroines, hem sofert grans canvis i ho hem ressistit tot,

temors, dubtes, angoixes, ens hem adaptat i reinventat tot sovint, quin remei, oi?

Sempre agafa’n el tren…si.

Carai.. si..,  i sense profunditzar, ni personalitzar, podem dir que ens han ben forjat,

i continuem dempeus, no hem perdut, no.

I ara mateix, avui, quan la nostra pell ja no és de prèssec,

ens trobem en aquella edat que en diuen “invisible”. 

Les que éreu guapes i teníeu molta requesta i us xiulaven els paletes pel carrer,

ara que?

encara us veuen? be, ja m’ho direu….

potser…sou tremendament resistibles al pas del temps?

o us passa com el vi, que amb anys de barrica és millor?

Ho dic d’aquesta forma, perquè a mi no em xiulaven massa, ni em xiulen tampoc ara,

a les meves amigues, si, si si, que sempre eren de les guapes, tenía les seves avantages portar-les al costat, aixó si.  

Jo, de petita em sentia bastant un ànec lleig….

però vist de lluny era feliç. Si.

 

 Son aquellas pequeñas cosas,
que nos dejó un tiempo de rosas
en un rincón,
en un papel
o en un cajón….

(serrat) 

 

 

Si per les casuals casualitats alguna de vosaltres es para per aqui i es reconeix a les borroses fotografies, 

que em deixi alguna nota….